Víctor Balaguer i els noms dels carrers de l’eixample

Qui conegui Barcelona s’haurà adonat que la nomenclatura dels carrers de l’Eixample tenen una relació especial. No són noms a l’atzar car, si ens hi hem fixat, ja haurem descobert que tots ells tenen una relació, una referència comuna i buscada.

A mitjans del segle XIX, Barcelona enderroca la muralla que històricament l’havia encerclat. Calia eixamplar la ciutat. No va ser fàcil, però finalment es va assolir l’objectiu. Ara sorgia un altre repte que era planificar l’eixample de Barcelona.

Malgrat que l’ajuntament de Barcelona va inclinar-se pel projecte presentat per Rovira i Trias, des de Madrid es va imposar el pla Cerdà. Aquesta imposició es produeix en un moment en que el catalanisme comença a prendre cos i la consciència identitària provocarà l’arribada de la reinaxença.

A diferència del projecte de Rovira i Trias, que consistia en fer crèixer l’eixample en sentit circular tenint com a centre la ciutat vella, inspirat més en Paris, Cerdà optava per un disseny homogeni que consistia en mançanes de cases, totes elles iguals i de forma quadrangular. Però, a més, els carrers de l’eixample, segons Cerdà, haurien de tenir un número si anaven de mar a muntanya o una lletra si anaven de Besós a Llobregat.

Víctor Balaguer era un personatge polifacètic. Historiador, poeta, dramaturg, escriptor i polític. Ell va ser, en aquesta renaixença, l’impulsor dels jocs florals de poesia. També era un romàntic, defensor dels valors de la catalanitat. I fou l’ajuntament qui li va encarregar els noms dels carrers de l’eixample, car els números i les lletres era massa trist, sobretot considerant que aquell projecte d’eixamplar Barcelona havia estat dictat des de Madrid.

Com diu Enric Calpena, els barcelonins havien estat vençuts però no derrotats. I fou Víctor Balaguer qui posà els noms als carrers al·ludint a la història de Catalunya.

La part més propera a la desapareguda muralla fou nomenada com plaça de Catalunya. A prop, el carrer del compromís de Casp, que ara consta com a carrer de Casp, la qual cosa li treu significat al nom de la via.

Més amunt de la plaça de Catalunya hi ha la Gran Via de les Corts Catalanes. Si pugem, ens trobem amb el carrer de la Diputació (que es refereix a la Diputació del General, la Generalitat). Més amunt, el carrer del Consell de Cent, l’òrgan de govern de la ciutat en època medieval i que va desembocar en l’ajuntament actual. Pugem més i trobem el carrer d’Aragó, després València i després Mallorca. Els països catalans.

Per damunt de Mallorca, el carrer de Provença i el de Rosselló i Còrsega. També trobarem els carrers de Nàpols, Sicília, Sardenya i Calàbria a una banda del passeig de Sant Joan.

A part de nomenclatures territorials, Victor Balagué va incloure carrers dedicats a personatges de la nostra història. Per exemple, el carrer del comte d’Urgell. Recordem que aquest comte era Jaume d’Urgell enfrontat amb el rei Ferran de Castella en el compromís de Casp. No és l’únic. Trobarem els carrers de Pau Claris, Rafael de Casanova, Villarroel o Fontanella.

No oblidem el carrer dels almogàvers, el de Roger de Flor, Entença, Rocafort o Muntaner.

Finalment, els carrers de Marina o de la Indústria, que rememoren la prosperitat de Catalunya.

Per finalitzar, només apuntar l’amistat de Balaguer amb el general Prim, com també ho fou de Narcís Monturiol. Un home, com s’ha dit abans, polifacètic i amant de Catalunya i de la seva identitat però no el confongueu amb un personatge procliu a la idependència de Catalunya, perquè no ho va ser mai.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari